EL NEN TOIXÓ - CAPÍTOL 1 - LA FUGIDA.

Paisatge d'hivern en territori neandertal

CAPÍTOL 1. LA FUGIDA

HIVERN

I. En algun punt de l’actual comarca del Maestrat (Terol, Aragó)

Els humans

En fer-se de nit, aquells que havien participat en la cacera de l’ur es van asseure sobre troncs i pedres, formant un cercle al voltant d'una foguera que amb prou feines aconseguia mantenir-se encesa. Les expressions en els seus rostres reflectien la tensió i la concentració que havien marcat el dia. Un jove reunia branques seques i petites estelles, afegint-les a la foguera i bufant amb energia per a revifar les brases que encara persistien. Els altres ho observaven en silenci, absorts en els seus pensaments. Després d'uns instants d'esforç i algunes paraules d'alè, petites flames van començar a dansar i a il·luminar els rostres reservats. A mesura que el foc creixia, les cares es van anar relaxant, omplint-se de somriures. Ràpidament, les anècdotes sobre la cacera d'aquell matí es van barrejar amb riures, bromes i palmades amistoses, creant un vincle que anava més enllà de l’escalfor de la foguera. Els nens, mantenint-se a distància, observaven amb admiració i enveja, desitjant que algun dels homes els convidés a unir-se al caliu del cercle.

Un dels caçadors, gesticulant exageradament com si encara pogués reviure l'emoció del moment, va començar a relatar com havia estat el primer a clavar la llança en la carn de l’ur. De sobte, va assenyalar a un dels joves que havia participat en la cacera i, dirigint-se als altres, va somriure àmpliament.

–Però, no ho vau veure? Fins i tot li tremolaven les cames! –va exclamar l'home, la qual cosa va provocar el riure general.

–No em tremolaven les cames! Estava concentrat –es va defensar el jove, visiblement avergonyit.

–Concentrat? En veure l’ur, et vas quedar paralitzat –va insistir l'home, rient sorollosament.

–Et dic que estava concentrat. Em va sorprendre que envestís amb tanta força.

–Doncs aquest ja era vell. Els joves són encara pitjors. Nens, acostar-vos! Coneixeu la història de l’ur d'una banya? –va preguntar l'home, conscient que els nens desitjaven asseure's entre els caçadors.

Uns pocs nens i nenes ja grans es van incorporar amb rapidesa i es van unir al foc, al costat dels homes, entusiasmats per escoltar els seus relats i desitjosos que arribés el dia en què se'ls permetés acompanyar als caçadors en les seves emboscades. Coneixien, per experiències anteriors, la història d'un enorme bou que posseïa una sola banya i es resistia a morir. No obstant això, escoltaven en silenci, exclamant d'admiració quan l'home callava i esclatant en riures nerviosos quan els adults somreien.

De sobte, uns crits van trencar el fil de la narració, fent que tots els presents al voltant del foc dirigissin les seves mirades cap al fons del campament. En la part més humida i freda, un home jeia sobre unes pells de conill, movent-se de manera convulsiva i cridant paraules inintel·ligibles. Era habitual que aquest home tingués somnis agitats, xisclant enmig de la nit, despertant als qui dormien. Normalment, el seu fill s'encarregava que es girés i guardés silenci; no obstant això, aquella nit l'home dormia sol.

Un dels caçadors va fer un senyal amb les mans cap a un dels nens que es trobaven asseguts amb els homes. El nen va arrufar el nas, va mirar cap a on dormia el seu pare i es va aixecar, encara que a contracor. Amb una puntada de peu va aconseguir que l'home callés, permetent-li tornar a la calor de la foguera, amb la mirada baixa per a evitar creuar paraula amb els homes o veure les ganyotes dels altres nens. Almenys havia aconseguit que el seu pare callés i ell podria continuar gaudint de les històries dels caçadors. No obstant això, en notar que el silenci persistia, el nen va aixecar la vista i va observar en els ulls dels homes una expressió de desconcert. Amb el cor en un puny, es va girar i va veure al seu pare dempeus, assenyalant insistentment les flames. Ni tan sols quan el líder del grup va ordenar a l'home que marxés, aquest ho va fer, continuant amb el cap alt i la mirada perduda al fogar. En adonar-se que els homes s'incomodaven, el nen es va aixecar i va agafar al seu pare pel braç, intentant fer-li entendre que havia de tornar a la part més inhòspita del campament i romandre allí.

Que el seu pare fos tan brusc a apartar la seva mà, va sorprendre el nen.

Que el seu pare s'agenollés, agafés un pesat nòdul de sílex i ho aixequés sobre el cap, ho va deixar perplex.

Que el seu pare descarregués el pes de la pedra sobre el cap d'uns dels homes que tenia davant, va fer que ell s'horroritzés i fes un salt cap enrere.

—Què fas? T'has tornat boig? —va cridar el nen al seu pare.

—Ets home mort —va cridar el cap del grup.

A partir d'aquest instant, tot va succeir molt de pressa: crits, cops, més crits, sang, gent corrent… silenci i foscor.

La nit era freda, humida i tan fosca com pot ser una nit sense la presència de la lluna. El foc de l'entrada del campament s'havia apagat i una de les dones del grup intentava revifar-lo bufant amb insistència. El nen romania dempeus, amb el cor i la respiració accelerats, tractant de discernir en la penombra on es trobava el seu pare i què havia estat d'ell. Quan les flames van tornar a il·luminar, es va adonar que un home jeia a terra, amb un tall profund al front i la cella partida, mentre diverses dones intentaven aturar l'hemorràgia amb les seves mans. Els altres homes i algunes dones havien sortit a l'exterior. Les llances havien desaparegut del racó que solien ocupar.

—On està el meu pare? —va preguntar el nen a una de les dones.

Quan ella, amb menyspreu, li va indicar cap a l'exterior, va comprendre que el seu pare havia aconseguit escapar i que els caçadors havien sortit a matar-lo.

El nen es va mantenir dret en l'entrada del campament, parant atenció als sons provinents de l'interior del bosc, intentant discernir si els caçadors havien aconseguit atrapar a la seva presa o si encara persistien en la seva cerca. En percebre crits que s'allunyaven cap al riu, va comprendre que el seu pare havia optat per aquesta ruta en el seu intent d'escapar, la qual cosa indicava que no tornaria a buscar-lo.

–Ets com el teu pare, un covard. Mai seràs caçador –li va cridar un dels nens que es mantenien al costat de les dones.

–Calla! –va respondre ell, sense girar-se.

–El teu pare està mort. I tu mai seràs caçador –va tornar a cridar el mateix nen.

Ell es va cobrir els ulls amb les mans, conscient de la urgència de la seva decisió: romandre en el grup o intentar trobar al seu pare abans que ho fessin els caçadors, per a marxar junts lluny d'allí. Va sospesar les opcions; d'una banda, ell i el seu pare portaven un parell d'hiverns en el grup i se sentien a gust i, encara que no eren completament acceptats, almenys no passaven gana. Sent encara un nen que no havia fet cap mal, ell tenia la possibilitat de continuar formant part del grup. A més, recentment, els caçadors l’havien acceptat entre ells durant les nits en què discutien sobre la millor manera de caçar a una presa, encara que continuaven sense permetre-li acompanyar-los en la tasca d'aguaitar, emboscar i matar als animals. D'altra banda, sabia perfectament que aquell no era el seu grup de naixement i que no hi havia cap llaç familiar que l'unís a aquests homes i dones. L'única persona que es preocupava per ell era l'home que ara fugia riu amunt per a salvar la seva vida; el seu pare.

—Ves-te’n! —va cridar amb desdeny una nena que també es mantenia al costat de les dones.

–Així et morissis! –li va cridar al seu torn el nen, sortint del campament decidit a no tornar mai més i convençut que ningú intentaria aturar-lo.

Però, en el moment en què es va trobar tot sol, la foscor el va abraçar i el va embolicar en un silenci profund. Aturat en el seu camí, amb tot just uns passos caminats, el nen es va concentrar en els sons; les veus dels homes s'havien esvaït i només va aconseguir escoltar ulular un gamarús al lluny i, potser el murmuri d'un rierol pròxim, poc més. Enmig de tan escassa cacofonia, el batec del seu propi cor es va tornar eixordador, tant que el nen es va espantar, emportant-se les mans primer al pit i després a les oïdes.

Era la primera vegada que s'aventurava sol en la nit, sense la protecció d'un adult al seu costat. Tots sabien que moure's en grup era la garantia més gran per a evitar ser devorat per un depredador, i que, quan es feia de nit, endinsar-se en el bosc era molt arriscat, perquè en la foscor no es veia. Però en aquell instant, ell estava sol, la nit l'envoltava i la por s'apoderava d'ell, perquè encara era un nen.

Un cruixir de branques entre les mates li va indicar que alguna cosa s'acostava. Va aguditzar els seus sentits i va comprendre que el que s'aproximava l'estava aguaitant, i ell, nerviós, no aconseguia distingir la naturalesa del seu perseguidor. Podia ser un lleopard, un llop solitari, alguna altra bèstia o fins i tot un humà. Si eren els que buscaven al seu pare per a matar-lo, el també podria morir. Es va amagar sota unes falgueres, esperant en silenci, esforçant-se per calmar els batecs del seu cor per a no ser descobert i que el seu perseguidor passés de llarg.

El seu pare havia fugit i l'havia deixat enrere. Com va poder fer-li això? En aquell instant l'odiava amb tota la seva ànima. Què feia ell amagat entre falgueres, solo, en una nit tan fosca? Hauria d'estar assegut entre els caçadors, xerrant sobre la caça i les llances, segur entre ells, no tremolant de por mentre intentava trobar al seu pare per a anar a… A on podria anar ara?

La por és un company traïdorenc, i ell es va sentir atrapat, envoltat per un enemic invisible, una bèstia que l'aguaitava amb la certesa que aviat el trobaria i posaria fi a la seva vida.

Després d'uns moments de veritable patiment, el nen es va colpejar el pit amb un puny, va inhalar profundament diverses vegades i es va repetir a si mateix que no era com el seu pare, que mai ho seria, que ell seria caçador i que els caçadors no coneixien la por. Tot seguit, es va aixecar amb determinació, decidit a no deixar-se acovardir, ni per la foscor ni per aquells que perseguien al seu pare.

Decidit, va optar per enfilar-se pel vessant fins a trobar el riu, i així aconseguir interceptar al seu pare.

 

La hiena

 

El mascle estava fart de caminar i enyorava la seguretat del clan. Des que havia marxat del seu grup natal que no havia trobat cap grup que l’acceptés i ja estava cansat d’estar sol.

Volia tornar a formar part d’un clan de hienes. Encara que això suposés passar a estar a la part més baixa de la rígida estructura social. Malgrat que suposés ser l’últim a alimentar-se. Encara que suposés no poder aparellar-se amb cap de les femelles del grup. Tot això tant li era si podia formar part d’un clan i tenir com a líder una femella poderosa i forta a qui seguir. I sobretot enyorava tornar a caçar en grup.

Era jove, inexpert i no se’n sortia bé matant senglars i cabirols. Als cérvols, daines, cavalls i urs ni s’hi acostava perquè sabia que no tenia cap possibilitat de batre'ls. De tant en tant, s’havia de conformar amb els ossos d’alguna carronya abandonada per algun altre depredador o bé ficar-se a l’aigua per atrapar rates, castors o qualsevol petit animal que no fos àgil en la fugida.

Aquella nit fosca havia ensumat, dèbilment, un toixó i va pensar que un animal tan greixós com aquell li donaria prou l’energia perquè l’esforç de la cacera es veiés recompensat.

Va ensumar el seu rastre a mig camí entre el campament dels humans i el riu. No sabia què passava aquella nit, però els humans estaven especialment neguitosos i havien sortit a caçar en la foscor, cosa que no feien mai. Va decidir allunyar-se dels humans i seguir el rastre d’aquell toixó, que semblava que s’enfilava pel vessant d’aquell turó.

Tenia gana i estava decidit a matar aquella bèstia llardosa que, per altra banda, semblava dèbil perquè deixava un rastre olfactiu molt feble.

Volia el toixó i l’aconseguiria.

 

 

Els humans

En arribar al riu, el silenci va ser interromput una vegada més pel cruixit de branques seques i el murmuri de fulles, movent-se com si un cos voluminós s'acostés. El nen, més serè, es va ajupir entre uns troncs caiguts i va esperar. Quan el cant d'un gamarús va atreure la seva atenció, va somriure, encara que va continuar immòbil. Una vegada més, el gamarús va ulular, aquesta vegada més agut. Llavors, ell es va sentir segur, es va redreçar i va sortir del seu amagatall.

–Pare, ets tu? –va preguntar el nen, amb veu baixa, dirigint-se cap a on l’au alçava la seva veu.

–Sí, soc jo. Estàs bé? –va respondre l'home en sortir d'entre uns arbustos.

–No, no estic bé. He passat molta por –va admetre el nen, encara nerviós per tot el que havia hagut de passar–. M'has deixat sol! I de nit! Què has fet? T'has tornat boig?

–Ja en parlarem més tard. Ara hem d'allunyar-nos dels caçadors. Si ens troben, ens mataran –va dir l'home, mirant en totes direccions i encara visiblement neguitós.

–Et mataran a tu. Jo no els he fet res.

–Anem! Quan estiguem en un lloc segur parlarem. Caminem fins que veiem aparèixer el sol. Els caçadors no ens perseguiran tan lluny. Han deixat les dones i els nens sols –va insistir l’home, alleugerit del pes de l’angoixa de pensar que havia perdut el seu fill.

Quan l’horitzó va començar a aclarir-se, l’home i el nen havien deixat molt enrere el campament que els havia acollit els dos darrers hiverns. Es van enfilar a dalt de la carena i van observar els prats que els quedaven a l’esquena, assegurant-se que ningú els seguís. Van buscar un lloc amagat i van descansar.

–Què ha passat amb la teva caputxa? –va preguntar el nen al seu pare.

–L’he perduda en la fugida. Ens haurem de moure per dins del bosc. Fins que me’n pugui fer una altra. Saps que t’he trobat per la teva caputxa?

–Per la meva caputxa? Per què?

–Perquè fa molta pudor. No la vas fregar prou dies. T'ha quedat mal adobada. Continua fent fortor a bèstia morta –va dir l’home, arronsant el nas i fent una ganyota.

–No fa tanta pudor! A mi m’agrada. Sí que la vaig treballar prou dies. I no fa fortor a bèstia! –va exclamar el nen, traient-se la caputxa, acostant-se-la al nas i fent una mal dissimulada ganyota.

–I tant que fa pudor! Però la necessites, ja ho saps –va exclamar l'home, que hagués volgut que el seu fill l’hagués escoltat quan ell li explicava com treballar la pell.

–Ara no vull parlar de la caputxa. Ara vull saber què ha passat aquesta nit. T’he vist intentar matar un dels caçadors. Què ha passat? Per què ho has fet? –va voler saber el nen, que tornava a portar la caputxa sobre el cap.

–No t’ho puc explicar.

–Per què no m’ho pots explicar? Per culpa teva tornem a estar sense grup –va insistir el nen–. D’aquesta manera mai aprendré a ser caçador.

–No sé què ha passat. Ho tinc confús. Sé que dormia. Sé que tenia un malson. Sé que m’he despertat. Recordo un home que portava una llança. Recordo que tothom corria darrere meu.

–Li has clavat un cop de roc al cap. Li has obert la cella. De poc que no el mates.

–No ho entenc. Potser té a veure amb el somni. Un gegant ha sortit del somni. Un gegant ala de corb ha intentat matar-me. Jo només t’he defensat del gegant –va intentar justificar l'home, que començava a balancejar-se de nou, conscient que el que deia no tenia ni cap ni peus.

–De quin gegant ala de corb parles? No hi havia ningú. Només la gent del grup. I m’has deixat sol. Ets un covard –el nen estava molt dolgut amb el seu pare i la paraula covard li va sorgir de ben endins. Tot i que s’alegrava que aquest encara fos viu i que s’haguessin trobat.

–Quan m’has trobat, tornava enrere. A buscar-te.

–Ara què farem? Estic cansat i tinc gana –va preguntar el nen, que no s'acabava de creure que el seu pare hagués pensat a tornar a buscar-lo.

–Continuem riu avall fins a sortir del territori del grup. Hem de trobar un riu molt cabalós. El riu fa de límit. Haurem de seguir el seu curs aigües avall. Fins a arribar a la desembocadura. Allà els rius s’obren en multitud d’illes. Allà ens serà menys arriscat de travessar. A l’altre marge del riu estarem segurs. Caminarem fins a trobar un nou grup.

–Creus que el grup nou ens acceptarà? Estic fart de tants canvis. Vull ser com els altres nens. Vull que ens deixin formar part del grup! –mentre expressava el seu malestar, els ulls del nen deixaven veure un cansament massa profund per a la seva edat.

L’home va callar. Ell també estava cansat. Feia molt de temps que estava cansat. Cansat que no el deixessin intervenir en les caceres, cansat d’haver d’escurar els ossos que els altres menyspreaven, cansat de mostrar-se submís, cansat d’ocupar els llocs menys confortables en els campaments i les coves, cansat de tenir por...

 

Encara els quedava molt de camí per trobar un nou grup. Tant l’home com el nen sabien que, si no omplien els estómacs, aviat se sentirien mancats de forces i de voluntat per continuar caminant. L’home es va aixecar i va anar a buscar trossos de granit rics en quars i algunes branques tendres d’avellaner. Amb el material a punt, es va asseure al costat del nen i va començar a picar una pedra gran amb una de més petita per tal d’aconseguir ascles esmolades. Un cop les va tenir preparades, va començar a esmolar l’extrem d’una de les branques, la que li va semblar menys torta. No tenia temps d’adreçar-la amb foc, ja que el fum podia delatar la seva posició i no volia haver de tornar a amagar-se dels caçadors. El nen es feia l’adormit, però l’home sabia que observava atentament tot el procés.

–Ja està. Ja tinc la llança a punt. Ara només falta trobar un cau de conill. Aquesta nit menjarem carn fins a estar tips. Demà tindré una caputxa nova. Demà podrem sortir del bosc. Queda’t aquí i descansa. Tornaré amb carn de conill per menjar.

L’home es va dirigir al prat que quedava a l’altra banda del torrent. En un pendent poc pronunciat i sorrenc, els conills havien excavat diversos forats que feien servir tant d’entrada com de sortida.

Va començar a inspeccionar tots els voltants, ensumant dins de cadascuna de les cavitats que trobava. Quan va estar segur que no hi havia més forats dels que ell havia vist, se’n va anar a buscar uns rocs contundents i els va dipositar a les cavitats, de manera que obturessin les sortides. Només va deixar dos forats oberts. Un el va tapar amb un tros de pell de conill, que es va arrencar de la màniga, i que va clavar a terra amb quatre pals punxeruts. A l’altre, s’hi va asseure a sobre i va encendre un manat d’herbes seques, va bufar amb força per introduir el fum dins el forat, sense deixar de mirar la pell que estava clavada a terra. Aquell forat quedava una mica lluny, però el veia perfectament.

Al cap d’una estona d’anar bufant, l’home va començar a estossegar. El fum se li havia ficat al coll i als ulls i va començar a plorar. Al cap de poc es va veure sorprès per un atac de tos.

Va trigar una bona estona a recobrar la respiració i a allunyar els efectes del fum. Un cop recuperat, es va aixecar i va veure que la pell que tapava el forat estava trencada i que els pals estaven escampats per terra. Era impossible que el conill hagués pogut arrencar els pals i esqueixar la pell, perquè els havia clavat bé. Es va acostar al forat, va veure sortir fum, però no va veure cap conill. Es va aturar, va reflexionar uns moments, va olorar l’aire i va observar el terreny. Res. Va avançar fins on hi havia fang i allà va veure les petjades: un linx.

Va agafar la petita llança d’avellaner i va somriure.

L’home va sorprendre l’animal quan aquest estava concentrat en la seva menja. Tenia la llança a punt i la direcció en què bufava el vent li era favorable. Quan va tenir la bèstia al davant es va adonar que era un animal jove, ja que un gat experimentat no s’hauria deixat sorprendre tan fàcilment. Va tenir sort. En el darrer moment el linx se li va enfrontar, però l’animal havia perdut l’avantatge.

L’home va arribar, orgullós, al lloc on estava reposant el seu fill, amb les espatlles tirades enrere i caminant a poc a poc perquè el nen veiés el que portava penjat a l’esquena. Havia matat un linx! Qui diria ara que no servia per caçar? Tan bon punt hagués descansat i menjat, es prepararia la pell per fer-se una caputxa. Va somriure en pensar que, ara sí, el seu fill se sentiria orgullós d’ell.

El nen va tornar el somriure al seu pare i es va aixecar del racó on havia estat estirat.

–Has pogut dormir? –va preguntar l’home deixant caure el linx mort als peus del nen.

–No. Estic intranquil. Tinc la sensació que alguna bèstia em vigila. Veig que has trobat menjar. Un linx és molt millor que uns conills –va respondre el nen, tocant-se l’estómac i traient la llengua.

–Jo no sento olor de res. No detecto cap bèstia pels voltants. Mira quin cap que té! Avui treballaré fort. Demà tindré la meva caputxa preparada. Una caputxa de linx!

–Necessitaràs més d’un dia per adobar aquesta pell. No tens les eines de pedra per treballar-la. I necessites dormir –va dir el nen, mirant-se amb enveja la testa del felí.

–Encara que no estigui acabada me la posaré. Necessitem sortir d’aquest bosc. Necessitem avançar pels prats fins a trobar un altre riu. Hem de sortir del territori del grup. O els caçadors ens acabaran trobant.

El linx era encara calent i no els va costar d’esventrar. Mentre l'home mantenia tibant l'animal, el nen va fer una incisió des de la gola a l’anus de l’animal per tal de retirar budells i vísceres i que els fluids corporals no taquessin la pell.

–No podem fer foc. L’haurem de menjar cru –va dir l'home donant la meitat del fetge al nen.

–Ja m'està bé. Tinc gana.

El nen va esperar que l’home acabés de separar la pell de la carn abans d’arrencar una de les cuixes i començar a menjar.

–Deixa estar la cuixa. Agafa el cor, els ulls i la llengua –va exclamar l’home. –Deixa'm a mi els ronyons. El cervell no ens el podrem menjar. Si trenco el crani faré malbé la pell. La carn de les potes ens l'emportarem. Ens donarà menjar uns quants dies.

Absorts com estaven en aquella menja, no es van adonar que algú s'acostava. No va ser fins que el vent els va portar la ferum de la bèstia que pare i fill es van aixecar. L’home va agafar la llança i el nen un roc del terra. El nen tenia raó, alguna bèstia els estava observant.

–No et moguis del meu costat –va ordenar l’home.

–Què és? Sento una pudor que no identifico –va preguntar el nen, espantat.

–Hiena! –va respondre l’home, aixecant la llança per sobre de la seva espatlla.

–Una hiena o moltes hienes?

–No estic segur. Crec que només una.

–Què fem si s’acosta?

–No s’acostarà.

–Però si s’acosta, què fem? Les hienes són molt grans. No podràs clavar-li la llança tu sol. Si almenys hi hagués els altres caçadors... I si correm fins aquells arbres? I si ens enfilem ben amunt dels pins?

–Les hienes corren més que els homes. Tranquil, que no s’acostarà.

L’home es va equivocar perquè la hiena sí que es va acostar.

La hiena

 

Al mascle de hiena li va estranyar que aquell humà estigués sol amb la seva cria. Pel que ell havia vist, els humans mai no anaven sols i sempre es movien en ramats petits.

Feia estona que seguia el rastre olfactiu de la seva presa i quan la va trobar va tenir una gran decepció. Ell esperava atrapar un feixuc toixó i es va trobar amb una cria humana ja crescuda que portava un toixó mort sobre el cap. Amb els humans s’havia d’anar amb compte perquè sempre portaven aquells pals esmolats amb els quals mataven les mateixes preses que les hienes. Quan va veure aparèixer l’humà adult, li va saber greu no haver saltat abans sobre la cria, aprofitant que aquesta estava sola.

El jove mascle de hiena va començar a valorar les seves possibilitats. Ell era molt més gros i fort que aquells dos humans escanyolits. Ell sabia la posició exacta dels dos humans, en canvi, aquests encara no l’havien vist. Podria rodejar-los i atacar-los per l’esquena. Si anava amb compte, cap soroll el delataria.

Va notar que el vent girava lleugerament i va aprofitar per moure’s, observant satisfet que els dos humans continuaven mirant els arbustos que ell acabava d’abandonar.

Feia molts dies que no menjava i tenia l’estómac buit. L’olor de la sang del linx mort li havia despertat encara més la gana i va començar a salivar.

Primer intentaria sorprendre els dos humans i fer que aquests fugissin sense haver d’enfrontar-s’hi, amb el linx mort ja es conformava. Però si els humans no abandonaven la presa, s’enfrontaria a ells. Primer atacaria el més feble, el nen, que no portava cap pal esmolat, per així fer que el més gran fugís aterrit.

Tenia gana, volia menjar i aquella semblava una bona estratègia.

 

 

Els humans

 

L’home va tenir el temps just de girar-se, apartar el nen amb una empenta i impulsar amb força el braç que tenia aixecat a l’altura de l’espatlla.

La branca d’avellaner amb la punta esmolada es va clavar a la cuixa de l’enorme bèstia que corria cap al nen. La punta només va penetrar superficialment a la dura pell de la hiena, es va trencar la llança i en va quedar la meitat a terra. La hiena va parar en sec, va fer un xiscle de dolor, va girar el cos i amb les poderoses mandíbules es va arrencar el tros de fusta que tenia clavat a la cuixa. Va aixecar-se i, fent una rialla nerviosa, va marxar ranquejant cap a l’interior del bosc.

–Com ho has fet? –va preguntar el nen, observant la distància que hi havia entre el seu pare i la llança trencada que reposava a terra.

–No t’acostis! No sabem si ha fugit. Es pot haver quedat amagada entre els arbustos –va cridar l’home, tremolant.

–Com ho has fet? La llança s'ha clavat a la cuixa. La hiena estava molt lluny! –va exclamar el nen, mentre intentava calcular la distància que la llança havia recorregut.

–He dit que no t’acostis! –l’home, encara molt nerviós, va donar un cop amb el puny tancat al cap del nen per tal que aquest entengués que acabava de donar una ordre.

El nen es va adonar que, si no fos perquè la llança havia sortit volant, aquella bèstia se li hagués tirat al damunt i ara ell tindria el cap trinxat enmig de les mandíbules de l'animal. Es va ajupir i va recollir els dos trossos de llança. Mentre els intentava unir de nou, es va girar en direcció al seu pare.

–Però, com ho has fet?

–Anem! Les hienes no van mai soles. Les altres no deuen ser lluny. Marxem abans no siguem devorats per aquestes feres.

–No m’has contestat la pregunta. Com ho has fet? Les llances es claven. Les llances no es fan volar. Com ho has fet? –va tornar a insistir el nen.

–T’ho explicaré aquesta nit. Quan siguem lluny d’aquí. Quan tinguem la protecció d’un bon foc. Ara marxem! He de trobar un altre pal. He de fer una nova llança.

 

Quan la nit se’ls va tirar a sobre, l’home i el nen havien recorregut una distància considerable, deixant enrere valls, rierols i turons. Estaven exhausts, però se sentien més segurs. Eren a prop del límit del territori de l’últim grup que els havia acollit i sabien que l’endemà el deixarien enrere. Llavors estarien més tranquils perquè cap caçador gosaria travessar els seus límits per anar a perseguir una presa.

L’home va trigar força estona a trobar branques de pi rectes i de la mateixa longitud. El nen havia encès un foc i estava recollint pinassa, sense perdre de vista el seu pare. Quan ho van tenir tot a punt, es van treure les pells de conill i les van anar col·locant sobre l’estructura de pals que l’home havia fet aguantar mitjançant unes enfiladisses. Van deixar una bona obertura sense tapar, just a sobre del foc. Un cop dins l’estructura de pals i pells, van començar a menjar part de la carn del linx mort aquell matí.

El nen continuava molest amb el seu pare, a qui sempre havia considerat un inútil. Però ara pensava que potser no ho era tant, d’inútil, si sabia fer volar pals esmolats.

–Penses explicar-m’ho o no?

L’home estava concentrat a mastegar la carn i arribar a l’os de la cuixa per partir-lo i treure el nutritiu moll de l’os. Va respondre al seu fill amb desgana.

–Una vegada vaig tenir una llança que volava.

–Quan? Jo no t’ho havia vist fer mai. Tu no caces mai amb la llança. Els homes no et volen amb ells. Tu no has caçat mai amb una llança. Tu...

–Fa molt de temps. Quan tu eres molt petit. Del mar van arribar uns caçadors. Ells portaven llances voladores. Ells van matar tothom del grup.

–Què? Tothom? Com? Qui eren aquests caçadors?

–Eren diferents! Portaven unes llances que volaven. Van acabar amb tothom del grup. Sense ni tan sols acostar-s’hi –va explicar l'home, amb el cap clot, encongit pel pes d’uns records llunyans i dolorosos, i movent rítmicament el cos endavant i endarrere.

Al nen li costava creure el que el seu pare explicava, ja que mai li havia sentit dir res semblant.

–Per què nosaltres vam continuar vius?

–Ens vam poder escapar. Abans de fugir vaig poder agafar una llança. Una de les que volaven. Al cap d’un temps se’m va trencar –l'home continuava amb els balancejos, mentre buscava la manera d'explicar allò que no volia explicar al seu fill.

–I la mare?

–És morta. Tinc son. No vull parlar més. Ja t’he explicat massa. Quan siguis gran continuarem aquesta conversa. Ara calla i dorm!

–Com va morir? –va voler saber el nen, sorprès per aquella inesperada confessió.

–A dormir!

–Com va morir?

–A dormir! Si no calles, no t’explicaré mai més res.

–Per què vas atacar el caçador? –va tornar a preguntar el nen, confús amb tot el que havia passat.

–No ho sé. Calla i dorm! Demà hem de caminar molt. Abans que fosquegi hem de trobar un grup.

–Jo no vull un altre grup! –va protestar el nen-. No tinc ganes de passar pel mateix! Un altre cop! No podríem viure tu i jo sols?

–No.

–Per què no?

–Ja has vist què ha passat avui. Què ha passat amb la hiena. Necessitem la protecció d’un grup de caçadors. Tu necessites caçadors de qui aprendre. Jo necessito dones.

–Cap dona et deixa mai que la toquis! No necessitem ningú. Avui bé que m’has defensat de la hiena. Podries fer més llances voladores. Em podries ensenyar a fer-les volar. No necessitem ningú.

–I tant que necessitem un grup. Un home no és res sense un grup. Un home viu poc temps sense un grup.

–Però, les llances que volen...

–No tornaré més a fer volar una llança.

–Per què no?

–Quan les llances volen passen coses terribles.

–Però, què dius? Avui has foragitat una hiena tu sol!

–Trobarem un grup on els caçadors et defensaran. No tornis a parlar més de llances voladores. Mai més!

L’home va clavar un cop de puny al cap del nen per fer-li entendre que estava parlant molt seriosament i que donava per acabada la conversa.

 

Durant uns quants dies pare i fill van estar caminant. Van seguir el curs del riu fins a la desembocadura i allà van aconseguir passar a l’altre marge. Llavors van avançar per la platja, travessant nombrosos aiguamolls i petites rieres, fins que van trobar un altre riu que també vessava les seves aigües al mar. Un cop van ser a l’altra banda del riu, van començar a trobar marques vermelles en llocs prominents.

–Veus com tenia raó! Aquí hi ha les marques fresques –va exclamar l’home, alleugerit per haver trobat senyals d’un altre grup.

–De quin grup són aquestes marques? –va preguntar el nen, resseguint amb els dits dues línies sinuoses i paral·leles.

–No ho sé. No conec els senyals d'aquest grup. Afanya’t! No et quedis enrere! Els caçadors seran als aiguamolls. Els aiguamolls són on volen les oques –va fer l’home, assenyalant amb el braç l'horitzó.

–Què passarà quan ens vegin?

–Ja saps què passarà –va respondre l’home, fent una mal dissimulada ganyota.

–Sí, ja ho sé. Tu tornaràs a tenir por. Cap caçador et voldrà al seu costat.

L'home va accelerar el pas i va fer veure que no havia sentit el que el nen li retreia, perquè estava cansat d'haver-se de justificar.

El nen es va quedar callat, sabia de sobres què passaria i no tenia gens de ganes de tornar a passar per aquella experiència. Mentre tornava a emprendre la marxa va dir en veu alta que ell no tindria mai por, que creixeria fort i que es convertiria en un gran caçador.

L’home no va replicar, tot i que sabia que allò era del tot impossible.