EL NEN TOIXÓ - CAPÍTOL 2 - EL GRUP DE LA COSTA

Rorcual varat en una platja del Delta del Llobregat

II. En algun punt de l’actual delta del Llobregat

La noia

Els crits de la noia no arribaven al campament, per tant, ningú vindria a ajudar-la.

Així ho havia volgut ella.

Els dolors del part havien començat a mitja tarda, al campament de la platja. Va ser després de la primera contracció que la noia, sense dir res a ningú, es va encaminar als aiguamolls pensant que allà estaria tranquil·la, ja que els homes no havien de sortir a caçar aquella tarda.

No volia que ningú veiés el seu fill i menys que li tiressin en cara que era un nen mal fet, per culpa seva.

Pariria sola i sola mataria el seu fill.

Era la seva primera criatura i ella sabia que el part no hagués hagut d’anar d’aquella manera. Hauria d’haver estat rodejada de dones que l’ajudessin, que la tranquil·litzessin, que li diguessin que tot aniria bé i que tindria un nen fort i sa.

Però ara ja no podia fer res, aquell nen no viuria.

Allà, ajupida enmig del canyís, es va sentir massa petita per passar per aquella experiència sola. Sempre li havien dit que la seva cara, molt més rodona del que era habitual en les noies del seu grup, i la seva baixa estatura li feien l’aparença de ser més jove del que en realitat era. Sabia que ella era diferent; uns enormes ulls verds i uns llargs cabells rossos li creaven un aspecte infantil però alhora encisador.

Sempre havia estat una nena preciosa i ella ho sabia.

Ajupida com estava va aixecar el cap i va veure que sol s’estava amagant darrere els turons del fons i que tots els núvols, fins i tot els que penjaven sobre el mar, anaven virant de color, a poc a poc, des d'un blanc brut a un rosat intens. També va notar que la temperatura estava baixant i va començar a sentir que la suor, que li mullava tot el pèl de l’esquena, li començava a refredar el cos. El cor li bategava amb força perquè estava espantada i els dolors eren intensos. El record d'una mare que no va arribar a conèixer li va travessar el pensament; les dones morien en els parts, no totes, és clar, però sí moltes de les que havien estat membres del grup.

El nen estava a punt d’arribar, els dolors s’anaven intensificant i la noia va apartar les pors del seu cap per concentrar-se en expulsar la criatura i continuar viva.

Les oques van passar volant arran del canyissar, en direcció a la llacuna. S’estaven reunint per passar la nit i en l’aire es va començar a sentir el cloqueig dels animals que anaven aterrant. En poca estona no es va sentir res més que aquella cridòria.

Les contraccions es van fer més seguides i la noia no va poder callar un fort crit que va agafar de sorpresa les aus que s’havien congregat a l’altra banda del canyís i que no s’havien adonat de la seva presència. Centenars d’oques de diverses espècies van aixecar el vol, sorollosament, mentre intentaven volar el més ràpid possible sense xocar les unes amb les altres.

En un no res els núvols es va tenyir d’un vermell encara més intens, gairebé tan intens com la sang que començava a regalimar per les cuixes de la noia.

Per fi la criatura arribava i ella podria descansar. Un nen menut va sortir, de cop, en mig d’una glopada de sang que ràpidament va ser absorbida per la sorra. La noia no va agafar la criatura, però sí que es va incorporar una mica per mirar-la, un moment. I es va estranyar que aquell nen semblés normal, era un mascle una mica petit però ben fet. La vella li havia dit un munt de vegades que el nen que li naixés seria dèbil i estaria mal format.

Va tallar el cordó umbilical a mossegades, va tornar a mirar amunt i va veure que s’estava aixecant una mitja lluna. Va dirigir la mirada envers els turons i, a la noia, li va semblar que el cel tenia el color de la seva sang.

L’estol d’oques s’anava allunyant i el soroll s’amortia. La placenta havia sortit i el nen es movia espasmòdicament entre les restes gelatinoses de la sorra. La noia va apartar la mirada, es va girar lleugerament i es va preguntar quina seria la millor manera de fer desaparèixer aquella criatura.

Un soroll la va treure dels seus pensaments, algú s’acostava. Va reconèixer la pudor i va saber de qui es tractava. Va continuar amb els ulls tancats, fent-se la dormida. No sabia si el nen encara era viu, però va notar com se l’enduien i es va sentir alleugerida perquè no l’hauria de llançar a l’aigua i veure com s’ofegava.

La tranquil·litat tornava a la llacuna i la noia reposava més serena, ara que ja no tenia aquella criatura entre les cames. Va continuar amb els ulls tancats, intentant descansar i no pensar en res, però els crits aspres d’unes altres aus que anaven cap a ella van fer que obrís de nou els ulls i aixequés la mirada. Múltiples estols de grues venien volant des de les praderies que hi havia entre les llacunes i els turons, en direcció als aiguamolls. A mesura que aquelles aus, que volaven en fileres, s’anaven acostant, el so ensordidor va tornar. Molt aviat centenars d’aus de potes primes i coll llarg van començar a aterrar a les petites illes del mig de les llacunes. També les grues es reunien per passar la nit, ara que les oques havien marxat i elles podrien trobar prou espai per estar tranquil·les.

Aquells eren dies que les aus es preparaven per migrar cap al nord, més enllà dels turons, més enllà dels territoris d'hivern, més enllà de la terra que la noia coneixia.

La noia es va aixecar i amb les mans es va tapar les orelles. No li agradaven els estridents crits d’aquelles aus i menys si les tenia a sobre seu. Va començar a caminar, amb pas poc segur, en direcció al campament de la platja.

Necessitava tranquil·litat i dormir una bona estona.

Se sentia tan cansada i trista com mai no s’hi havia sentit.

 

 

L’home i el nen

El nen s’entretenia agafant petxines de la sorra i tirant-les a l'aigua. L’home, de tant en tant es girava per dir-li que no es quedés enrere, que encara els faltava una bona estona per arribar fins on ell creia que el grup hauria muntat el campament.

Caminaven per la sorra seguint la vora del mar, igual que ho havien fet els darrers dies. S’havien d’afanyar perquè, si no trobaven el campament aviat, haurien de preparar un lloc per passar la nit.

Feia estona que sentien cloquejar les oques i les havien vist aixecar el vol, al lluny. Si les oques eren per aquells aiguamolls, els caçadors del grup no serien lluny. Ara calia trobar aquest campament abans no fos del tot fosc.

L’home va mirar a la seva esquerra i va veure que el sol començava a desaparèixer darrere els turons, alhora que una mitja lluna començava a fer-se present sobre el mar. Una lluna com aquella els donaria prou llum per continuar caminant una estona més, tot i que ell sabia perfectament que, des de feia un temps, no hi veia bé de lluny i menys quan es feia fosc.

Cada cop hi havia més oques a l’horitzó i ara el cloqueig estrident de les aus arribava amb força a les oïdes de l'home i del nen. Alguna cosa havia espantat aquelles aus i el més probable era que fossin els homes del grup de la costa que havien anat als aiguamolls a caçar. Van accelerar el pas pensant que ja devien ser a prop.

De cop van veure un animal petit que corria envers ells, pel mateix marge de l’aigua. L’home va aixecar la llança i va esperar. Quan l’animal va ser a prop, l’home va tornar a abaixar la llança, no hi havia perill, era una guineu. Ni a ell ni al nen els agradava el gust de la carn d’aquell animal, preferien el conill.

La guineu va passar corrents pel mateix costat de l’home i del nen, sense desviar-se ni un pam de la seva trajectòria, com si no els hagués vist.

–Afanya’t, fill! –va cridar l’home.

–Ho has vist pare? M’ha semblat que portava carn a la boca –va cridar el nen, accelerant el pas en direcció on havia vist venir la guineu.

–Sí, jo també ho he vist. Mira aquests regalims de sang. Avui tornarem a menjar carn tendra, fill meu!

–Què portava a la boca? No semblava que tingués plomes.

Que la guineu portés menjar fresc a la boca era molt bon senyal. El nen sabia perfectament que allò volia dir que les hienes encara no havien arribat fins a l’animal mort que la guineu havia trobat. Quan les hienes trobaven un cadàver mai no deixaven que ningú s’hi acostés fins que elles havien acabat. I llavors ja no quedava res per menjar. Si s’afanyaven encara podrien tastar part d’aquella carn.

Va aparèixer sobtadament, darrere unes roques que s’enfonsaven dins el mar. Era enorme. Ni l’home ni el nen van saber què fer perquè mai no havien vist res semblant.

–Pare, què és? Tu creu que és perillós? –va preguntar el nen, ja al costat de l'animal i tocant amb el palmell de la mà la suau pell de l’enorme bèstia que no tenia potes.

L’home es va agenollar a la sorra i va mirar detingudament el petit ull del rorqual.

–Sé què és. N'he sentit a parlar. Als vells del grup on vas néixer. És una balena.

–Com és que mai no n’havíem vista cap?

–Viuen dins l'aigua. Però a vegades surten fora. A vegades s'acosten a la sorra. Llavors no poden tornar a entrar a l'aigua. Llavors es moren. La carn és bona –va explicar l’home, traient un ganivet de pedra per començar a esquarterar l’animal, que encara respirava.

Inesperadament, una pedra van impactar l'esquena de l'home. Un grup nombrós d’homes i dones, amb llances a les mans, s’acostaven corrents i cridant. I semblaven enfadats.

L’home va deixar el ganivet i la llança a terra i es van agenollar a la sorra, amb els braços oberts, els palmells amunt i el cap abaixat. El nen el va imitar. Ja havien passat per aquella situació altres cops.

Si es mostraven submisos tot aniria bé.

 

 

La guineu

 

L’animal anava resseguint la platja des de feia estona. Durant tot el dia havia estat rondant el campament dels homes, però aquests no havien llençat cap resta a l'exterior i ell no havia trobat cap tros d’os per menjar. De totes maneres havia tingut sort que els homes haguessin instal·lat el campament a prop del seu cau. El fet d’haver perdut les cries a la tardor, quan aquestes ja estaven mig crescudes va fer que la femella tornés a entrar en zel en una època que no era gens habitual. Mai no havien tingut cries en aquella època de l’any. Si això hagués passat en un altre lloc, les cries segurament ja foren mortes. Però el fet que els homes acostumessin a tirar fora del campament les restes dels seus àpats els donava a elles una oportunitat. Era menjar fàcil i sense risc. Potser si els homes mantenien el campament durant uns quants dies més, elles, les guineus, podrien seguir-los quan marxessin, perquè les cries ja serien prou grans per mantenir el pas dels animals adults.

Cansada de no trobar aliment al campament dels homes, la guineu va passar la tarda amagada entre les herbes altes de les praderies properes, sense aconseguir res que li fos de profit. Sabia que la femella i els cadells l’estaven esperant dins el cau. Sabia que tenien gana. Ell també en tenia.

Va decidir acostar-se als aiguamolls, allà segur que tard o d’hora acabaria trobant alguna resta per portar al cau. No va ser a temps de saltar sobre cap presa perquè les oques la van veure i van aixecar el vol, cloquejant escandalosament. La guineu es va quedar mirant com aquelles aus s’anaven allunyant i va començar a resseguir el lloc que aquestes havien ocupat moments abans, per si alguna havia quedat enrere, sense poder volar. No en va trobar cap.

Però llavors l'aire va canviar de direcció i de cop va sentir l'olor dolça de la sang. Seguir el seu rastre no li va costar gens, atès que el vent li venia de cara.

Va veure un humà estirat a la sorra, entre el canyís. Era una femella que no es movia, tot i que a l’animal li va semblar que la humana respirava sense dificultat. S’hi va acostar amb por, molt a por a poc i quan va ser al davant de la dona va veure que, enmig d’una massa gelatinosa, hi havia una cria nounada.

Ara sí que els seus petits menjarien! Ara sí que la seva companya es posaria content! El fred encara era molt viu. Aquell no era temps per criar, era temps per sobreviure. I ells tenien cries encara petites que difícilment sobreviurien fins a la primavera si ell no trobava prou menjar.

La guineu es va anar acostant, atenta a si la humana es movia. Sabia molt bé que si la noia tenia una llança, podia ser perillosa. La guineu va agafar la criatura amb la boca, amb molt de compte, ja que aquesta encara era viva i no la volia fer malbé. Tenir aquell nadó a la boca li va despertar la gana. Feia massa temps que només rosegava carcasses i ossos despullats de qualsevol resta de carn. Involuntàriament, va començar a segregar saliva i sucs gàstrics, i la temptació de mastegar aquella tendra criatura es va fer molt forta. Però s’aguantaria les ganes i li portaria sencera a la seva companya. Llavors ella donaria a les seves cries aquella carn tendra perquè les alimentés. Aquestes ja tenien més de dues llunes i la seva mare no els donava a mamar. Aquella nit podrien tastar un tros d’una de les carns més gustoses i difícils d’aconseguir.

Mentre la guineu anava corrent per la platja, els ulls li brillaven tot pensant com de contenta es posaria la seva companya.

Ni tan sols es va parar en trobar-se la balena encallada a la sorra.

Ni tan sols va veure l’home i el nen quan va passar pel seu costat.

 

 

Els humans del grup de la costa

 

Les cares dels humans que avançaven ràpidament cap a l’home i el nen no feien presagiar res de bo.

Una bona estona abans, la dona Aba havia sortit del campament per veure si trobava la noia Usu, que havia desaparegut a mitja tarda. A la noia, li faltava molt poc per parir i la dona estava preocupada per ella. Va ser llavors que va trobar la balena encallada a la sorra. La dona havia tornat corrents al campament per informar de la seva inesperada troballa i tothom s’havia afanyat a agafar les eines esmolades de pedra i havia corregut envers la platja.

Veure que uns estranys hi havien arribat abans que ells no els van fer gens de gràcia.

El cap Uru, l'home que dirigia els altres homes en la cacera, es va plantar davant l'estrany que estava agenollat a la sorra i, en veure l’actitud de submissió d’aquest, va clavar la llança a la sorra. Darrere seu quatre homes es mantenien alerta, cadascun amb una llança preparada.

El cap Uru es va mirar amb deteniment l’home ajupit a la sorra i li va semblar rar, sobretot pel fet que portava posades moltes pells de conill i una caputxa de pell de linx a mig treballar. El nen duia una pell al cap de toixó i també portava tot el cos cobert de pells de conill. En canvi, els homes i les dones del grup anaven abrigats amb les càlides pells dels cérvols que havien matat la passada tardor, allà al pas del congost. Però només els cobrien el tors, ja que calia tenir les cames lliures per a quan calgués córrer.

–Perdoneu aquest home i el seu fill. No us volíem robar el menjar. No sabíem que era la vostra presa –va dir l’home agenollat, en to tremolós i sense aixecar la mirada de terra.

L’Uru va estar-se una bona estona mirant fixament el desconegut sense dir res. Havia entès la major part de les paraules que aquell home havia dit, tot i que li notava un accent diferent, i per això va deduir que aquell home devia venir de lluny.

–D’on veniu, home linx i nen toixó? Per què esteu agafant la nostra carn? I tu, el gran, treu-te aquestes pells! –va ordenar el cap del grup, amb el to més autoritari que va ser capaç de fer–. Què hi amagues sota els conills morts? Una llança? Una pedra esmolada?

A l’home que estava agenollat a la sorra li va sonar estrany que el cap dels caçadors es dirigís a ell com a home linx i al nen com a nen toixó. No eren pas aquests els seus noms, però si aquell home així ho volia, així es dirien a partir d’aquell moment. Va aixecar el cap i es va tirar enrere la caputxa i, a poc a poc, es va despendre de les pells que el cobrien de cap a peus. El nen va continuar amb el cap baix i cobert, esperant la reacció d’aquells homes i dones.

Involuntàriament, el cap Uru va fer un salt enrere i el cor se li va accelerar, com quan estava a punt de clavar la llança en una presa i aquesta volia escapar. La raó era que l’Uru no entenia què veia. L’home que l’Uru tenia al davant estava molt prim, molt, i era diferent, molt diferent. L’Uru va tornar a avançar unes passes fins a recuperar la posició que ocupava abans de l’ensurt i es va concentrar en l’home vingut de lluny, que continuava nu i amb el cap cot. Que l’home estigués tan mancat de musculatura en cames i braços, que les costelles se li marquessin a la carn, que tingués el ventre enfonsat i que no conservés gens de greix als malucs no era el que més el desconcertava. El que el desconcertava de veritat era que l’home no tenia edat, o almenys l’Uru no aconseguia esbrinar si l’home era jove o era vell. Per una banda, semblava tan vell com el vell Uyu i la vella Izi, els dos membres de més edat del grup. L’home estrany semblava un vell perquè tenia els cabells del mateix color dels pèls dels vells, que era el color de la neu. Les celles i la barba també eren del mateix color. I els pèls del cos també. Però, per una altra banda, l’home tenia la pell com els nadons acabats de néixer, del color que recordava a les flors dels esbarzers. Quan l’home estrany va aixecar el cap i els ulls d’aquests es van trobar amb els ulls del cap Uru, a aquest últim se li va glaçar la sang. L’Uru mai no havia vist uns ulls com aquells, ni tan sols els seus dos fills bessons, que tenien els ulls diferents dels de la resta dels membres del grup. Els ulls de l’home que estava agenollat, nu, a la sorra eren d’un color mai no vist en uns ulls humans, eren com el cel en un dia clar, quan no hi havia núvols. L’Uru es va girar i va veure que els homes i dones que tenia a l’esquena feien la mateixa cara de desconcertats. A ells, tampoc els agradaven aquells ulls tan clars.

L’home que continuava agenollat, en ser conscient de l’efecte que la seva mirada provocava en els membres del grup, va tornar a abaixar el cap i va perdre la mirada en la sorra.

L’Uru encara no havia determinat si l’home i el nen podien representar una amenaça per al grup. Sabia que havia de decidir aviat. Tots els membres del grup, petits i grans estaven pendents del que ell resolgués per començar a esquarterar la balena, que ja havia deixat de respirar.

El cap Uru va ordenar a l’home linx que aixequés el cap i obrís bé els ulls. Volia tornar a observar aquells ulls estranys. L’home va obeir, sentint-se humiliat i fràgil, volia posar fi a tot allò i tornar-se a posar les pells de conill per recuperar la dignitat. El nen es mantenia amb el cap baix, mossegant-se el llavi inferior per mantenir-se callat, també desitjant que tot passés aviat i esperant que, a ell, no li ordenessin que es tragués les seves pells.

–Què et passa als ulls? Hi veus o ets cec? –va preguntar l’Uru, acostant-se molt a la cara de l’home i arrugant el front en un intent de veure l’interior dels ulls.

–Als meus ulls no els passa res. Hi veig perfectament –va respondre l’home, tot i que sabia que sempre havia tingut dificultats per veure-hi de lluny, sobretot quan es feia fosc.

–Tens ulls color cel –va dir el cap Uru, i per si l’home no l’havia entès, va assenyalar amb la mà amunt.

–Sí, ja ho sé, ulls de cel –va repetir l’home, mirant de reüll el nen, que continuava quiet al seu costat.

–Segur que hi veus? –l’Uru va començar a passar la mà pel davant de la cara de l’home. Ell recordava que, quan era petit, a un vell del grup se li van posar un tel blanc als ulls i que llavors el vell va deixar de veure-hi.

–Sí que hi veig –va tornar a dir l’home, gosant apartar la mà del cap Uru del davant de la seva cara.

A l’Uru no li va agradar que aquell home li hagués apartat la mà, va arronsar el nas, però no va dir res. Es va ajupir, va agafar la llança que estava clavada a la sorra i va començar a tocar, amb la punta, la carn d'aquell home desconegut.

–Deu fer molts dies que no menges. Estàs molt prim. No tens carn. No tens greix. Què t’ha passat a la pell? I als cabells? –va preguntar el cap Uru mentre li resseguia la forma del cos, amb compte de no fer malbé aquell home que semblava voler trencar-se en qualsevol moment.

La dona Aba, que era qui s’encarregava d’organitzar les tasques de les dones dins el grup, es va adonar que el nen continuava agenollat a la sorra. Es va acostar a la balena, va arrancar un tros de carn en el tall que l’home forà havia començat a fer i li va donar al nen. Aquest va aixecar el cap, es va treure la caputxa i, quan els ulls de la dona es van trobar amb els del nen, aquesta va fer un salt enrere i el tros de carn va caure a la sorra. El nen era igual d’estrany que l’home. Tot i anar tapat amb moltes pells de conill, a la dona Aba li va quedar clar que aquell nen estava molt prim i que feia cara de no haver fet un bon àpat en molt de temps.

–Aquest és el meu fill. Venim de molt lluny. Estàvem amb un grup. Un que té el territori cap allà –amb la mà va assenyalar en la direcció d’on venien–. Ja no estem en el grup. Ara estem cansats. Ara tenim molta gana. Us demanem de compartir el vostre foc. Us preguem compartir el vostre menjar. Només durant uns pocs dies. Fins que estiguem més forts. Llavors continuarem el nostre viatge. Llavors no us molestarem més.

El cap Uru continuava pensatiu, encara no decidit si l’home i el nen eren una amenaça per al grup.

­–I si són com aquella merla color neu? La que tenia el niu en el congost. Te’n recordes, Uru? Durant la cacera dels cavalls. La femella era normal. Però el mascle era color neu, com aquests –va comentar un dels caçadors, referint-se als dos estranys.

Uru va quedar-se en silenci, confós. Un altre record va llampegar en la seva ment: el rostre rialler de la dona que més havia estimat, apareixent i desapareixent com una guspira.

–O com aquell cabirol mort per l’Uyu. Tu Uru te’n deus en recordar. Tot i que aleshores encara eres un nen. L’Uyu em va donar la pell a mi. Era una pell molt maca. Era tota del color de la neu. Totes les dones la volien, però era meva –va comentar una dona molt vella que s’havia obert pas fins a situar-se al costat del cap dels caçadors.

I va tornar a passar. Una punxada a prop d’un dels ulls va portar a l’Uru la imatge d’una preciosa dona rosa d’ulls verds. Tan sols un instant, un sospir, però prou intens per a obligar-lo a tancar de nou aquell dolorós record en el més profund del seu ésser.

–Uru, que m’escoltes? –va preguntar la vella, adonant-se que alguna cosa li passava al cap del grup.

–Sí Izi, t’escolto. Passa amb alguns animals. No sé el perquè, però passa. Excepte pel color, són normals –va respondre l’Uru, més centrat ara que havia tornat a bloquejar aquell record punyent.

Calia decidir i pronunciar-se. L’Uru va observar les pells de conill que l’home havia deixat caure a la sorra. Es va mirar les pells de cérvol que li cobrien a ell les parts més sensibles del cos i es va dir que les seves eren millors. Després l’Uru es va mirar un dels braços i es va adonar que era més gruixut i musculós que les cuixes escanyolides d’aquell home, i va somriure. Finalment, va mirar amb deteniment els genitals de l'home estrany i a continuació va abaixar el cap per observar els seus propis genitals i va esclatar en una rialla.

El cap Uru havia decidit: ni l’home ni el nen representaven cap amenaça per a ningú del grup.

I encara que ell no ho sabria fins molt més tard, havia errat en la seva decisió.