INSPIRACIÓ NEANDERTAL / MUSEU
Vaig saber del senyor N quan ja estava pensant en la trama de la novel·la El nen toixó. El vaig descobrir de casualitat, en una imatge impresa, i de seguida em va agradar. Aquell home més aviat baixet, ja gran, una mica entrat en carns, amb el pèl i la pell rogenca, amb aires d'estar cansat i amb un somriure burleta, em va inspirar el vell Uyu de la novel·la. Fa molt de temps que tenia ganes de trobar-me en persona amb el senyor N, encara que per aconseguir-ho hagués d’anar fins al lloc on va ser enterrat.
El senyor N va néixer el 2010, de la mà de l’artista forense i escultor, el Dr. Hermann Michel, el qual va fer una reconstrucció en silicona de com podia haver estat un home neandertal, utilitzant per a la reconstrucció les restes òssies trobades dins d’una cova a la vall del Neander, a pocs quilòmetres de Düsseldorf, pels treballadors d’una pedrera, ara fa dos segles. Allà s’hi va trobar una costella, un fragment del crani i una desena més d’ossos de l’esquelet postcranial, entre ells els dos fèmurs. En el moment de la troballa, les restes van generar un intens debat sobre el seu origen, i no va ser fins vuit anys més tard, en 1864, que el britànic William King va definir per a aquestes restes una nova espècie humana, Homo neanderthalensis.
Mirant detingudament el senyor N queda clar que l’artista que el va crear va buscar reflectir amb precisió les característiques físiques dels neandertals basant-se en l’evidència científica disponible en aquell moment, però alhora el va dotar de personalitat, donant-li una expressió tranquil·la, accessible i fins i tot amable. L’expressió facial del senyor N respon molt a la creativitat i imaginació de l’artista, amb una clara voluntat d’establir connexió emocional amb aquells que l’observessin, algú amb qui puguem identificar-nos, encara que estiguem a més de quaranta-cinc mil anys de distància.
Jo el volia veure, volia conèixer al senyor N de ben a prop i estar cara a cara amb ell.
EL NEANDERTHAL MUSEUM DE METTMANN
El senyor N està exposat en el Neanderthal Museum de Mettmann, un dels museus més moderns d’Europa dedicat íntegrament a la cultura dels neandertals i a l’evolució humana. I cal dir que aquesta reconstrucció és una de les seves peces més destacades.
A Alemanya hi pot fer calor a l’agost, i la bonica regió de Renània del Nord-Westfàlia no n’és una excepció. Tot i això, dins el museu la temperatura és agradable. En les modernes instal·lacions del museu es pot fer un recorregut a través dels últims 4 milions d’anys de l’evolució humana, admirant restes òssies originals i reproduccions, eines de pedra tallada, fins i tot una cria de mamut, entre molts altres objectes francament interessants. Però el que realment destaca en aquest museu són les nombroses i magnífiques reconstruccions termoplàstiques, de cos sencer i mida natural, de les diferents espècies d’homínid. Moltes d’aquestes reconstruccions reposen a peu dret, sobre un impressionant entramat de fusta; totes et miren, somriuen i cap et deixa indiferent.
Els autors de la majoria d’aquestes reconstruccions són dos paleoartistes dels Països Baixos, els germans bessons Adrie i Alfons Kennis, que tenen obres repartides pels museus de tota Europa, des de la Lucy a l’Ötzi. Sempre, i en això ells són molt estrictes, reconstrueixen a partir de les restes fòssils trobades pels arqueòlegs en els jaciments. Sempre, i ells ho reconeixen, els doten d’humanitat, encara que hagin d’especular sobre músculs, nervis i expressions facials.
Recorro la planta baixa del museu amb la mirada i busco al senyor N, sense èxit. Al poc de començar la visita descobreixo una vitrina amb les restes d’un esquelet humà. Se m’accelera el pols només de pensar que són els seus ossos, els mateixos que van ser trobats en 1856. L’emoció se'm passa aviat quan llegeixo, en una diminuta etiqueta de l’interior de la vitrina, que els ossos que observo són reproduccions i que els originals estan en el LVR-Landes Museum de la ciutat de Bonn.
Continuo buscant a l'home a qui he vingut a veure i, en accedir al segon pis, l'albiro de seguida. Està ubicat en un lloc molt visible de la sala, sobre un pedestal rodó de plàstic de color groc, amb una immensa lletra N il·luminada per llums de neó que penja sobre el seu cap, talment com si fos una estrella del rock. És impossible resistir-se a fer-se unes selfies al seu costat, impossible!
No és l’única reconstrucció de neandertals del museu per la que tinc interès. En el primer pis destaca una còpia quasi idèntica de la NANA, una dona neandertal exposada en el Gibraltar National Museum. La dona està sola, sense el nen petit que l’acompanya a Gibraltar, té els cabells més llargs i porta les restes d’una au en una de les mans.
En diversos indrets del museu hi ha representacions de campaments neandertals, amb figures ben fetes i molt abrigades amb pells.
Tanmateix, i un cop admirat el senyor N, dedico la meva atenció a un altre neandertal prou famós; el senyor Clooney! Des del 2012 el Museu disposa d’una rèplica en silicona i mida natural d’un home neandertal de cabells grisos, vestit amb uns elegants pantalons i americana de color blau fosc, corbata i camisa a joc, amb unes impol·lutes vambes blanques i amb barba de tres dies, com si fos un executiu o un artista de cinema contemporani. Em paro a mirar-lo, de lluny i de prop, em poso al seu costat i imito la seva postura; jo amb el mòbil a la mà, ell amb una eina de pedra. I més selfies! Amb aquesta reproducció el museu busca fer entendre als visitants que, de fet, els neandertals no eren tan diferents físicament de nosaltres.
Els senyors N i Clooney no són els únics neandertals famosos del Museu. També hi ha la Quina, la nena d’uns vuit anys reconstruïda a partir del crani infantil trobat al jaciment de La Quina, a França, en 1908 (el crani original està al Museu Nacional d'Història Natural de Smithsonian). I quan finalment trobo a la nena, somric, com ella, que ho fa tímidament. El museu l’ha col·locada asseguda al mig d’una gran sala, amb prou espai perquè el visitant s'aturi al seu costat. Va completament vestida i penso que, potser, la roba és massa elaborada per a un neandertal. M’assec al seu costat i l’abraço amb molt de compte, amb l’esperança que ningú s’adoni del meu gest.
M’esperava també trobar a la WILMA, la dona pèl-roja que una portada de la revista National Geographic del novembre del 2008 va fer famosa. Però per més que la busco no la trobo. Ningú em sap dir on és.
Un cop fora del Museu, em pregunto: Què hi ha en el lloc exacte on es van descobrir els ossos del senyor N? Un curt i ben senyalitzat passeig pel bosc del costat de Museu em porta just a l'indret on es va trobar l’esquelet que donaria nom a l’espècie anys més tard. Per sorpresa meva, en l'actualitat no queda res de la cova on es va trobar les restes, ni tan sols de la muntanya on aquesta s’obria. I per més sorpresa, en mig d’una esplanada s’aixeca una enorme torre circular de fusta i ferro, la torre Höhlenblick que, a través d’una llarga i contínua rampa de fusta, em permet anat pujant fins a l’equivalent d’uns 8 pisos d’alçada. Mentre pujo, vaig rebent informació gràcies a plafons interpretatius i m’assabento que, durant anys, l’activitat extractiva d’una pedrera va destruir el jaciment. Quan arribo a al final de la rampa, entenc que estic en el punt exacte on el 1856 es va fer la troballa. I allà estan els ossos del senyor N, que tampoc són els originals. Unes reproduccions una mica descolorides estan col·locades en la mateixa posició anatòmica en què es van trobar.
És estrany, però alhora emocionant. Un codi QR em permet veure a través del mòbil una representació de com devia haver estat el moment del seu comiat: dins la penombra de la cova, una dona jove amb semblant seriós, agenollada al costat del cos de l’home que jeu panxa amunt, diposita terra rogenca al damunt del pit de l’home, com a comiat sincer.
RESERVA DE CAÇA DE L'EDAT DE PEDRA
I encara en vull més, així és que una altra passejada, aquest cop més llarga, per camins que transcorren entre els camps i les rouredes de la reserva natural, em permet admirar petits ramats de bisons, de bòvids molt semblants als urs prehistòrics, de cavalls de Przewalski i d’altres grans herbívors que ja poblaven la vall del Düssel en l’època dels neandertals. M’entretinc amb els bisons que, mig endormiscats, s’aixequen i s’acosten fins a la tanca de filferro esperant que els hi llenci algunes pomes que l'arbre ha deixat caure al meu cantó de la tanca. Massa mansos, penso jo.
Em va fer feliç trobar-me amb el senyor N i el Museu no em va defraudar, en absolut, molt al contrari.
Comments