La dona Aba va ser qui va agafar la iniciativa. Ja s’encarregaria ella d’engreixar aquell pobre home i el seu fill! En aquell moment hi havia feina a fer, la balena no aniria sola al campament.
–Va, dones, posem-nos a la feina! Sembla que els homes s’han quedat encantats. Comencem per aquest costat de l’animal. Tallem tota la carn a tires. Tires no massa grans. Ens les hem de poder penjar a l’espatlla. Fins al campament! –va cridar amb autoritat la dona, que tot i mantenir-se forta tenia ja un bon grapat d’hiverns.
Els homes van reaccionar, no els agradava que les dones els passessin al davant. Van deixar les llances clavades a la sorra i es van posar a retirar la carn de l’altre costat de l’animal.
Un home vell i una noia molt jove es van asseure a la sorra i es van preparar per a la feina que els venia a sobre; hi havia molt a tallar i els ganivets de pedra aviat es trencarien o deixarien d’estar esmolats. El vell va agafar les eines de sílex, va mirar la balena encallada a la sorra i va clavar un cop de peu a una noia, que estava bocabadada amb els dos nouvinguts.
–Noia Unu, ves a buscar còdols d’aquesta mida. De pedra bona, no en trobaràs pels voltants. Busca pedres com aquesta –va ordenar el vell ensenyant a la noia un tros de quars.
–Aquesta pedra se’ns trencarà aviat. No la podrem arreglar quan es trenqui. Sé on hi ha pedra de la bona.
–Trigaràs massa temps. Hi ha molta feina a fer. Les dones i els caçadors ja han començat. Si es queden sense eines, s’emprenyaran amb mi. Aquesta pedra ens servirà. Ves ara i afanya’t!
L’home vell va començar a desprendre petits fragments d’un nòdul de sílex. Tot i estar concentrat en la seva feina, va aixecar la mirada de la pedra, tan sols un moment, per observar com la noia marxava corrents. La noia Unu començava a ser tan bona talladora de pedra com ell mateix. Perquè, des de ben petita ,havia mostrat un gran interès, d’altra banda, gens habitual en les nenes del grup, per rascadors i bifaços, per denticulats i osques, per ganivets i puntes de llança. A ell, la noia li agradava molt perquè era pacient, tenia la força necessària a les mans i sabia veure el que la pedra li podia oferir. Llàstima que aviat hagués de deixar el grup, va pensar el vell, mirant com la noia s’allunyava en direcció als turons.
L’home estrany i el nen es mantenien asseguts a la sorra, sense atrevir-se a fer res. De cop, el nen es va aixecar i va córrer cap a on trencaven les ones. L’home no va ser a temps a parar-lo i va començar a cridar que tornés. El nen, un cop va arribar a l’aigua, amb una mà es va arremangar les pells de conill que li tapaven les cames i amb l’altre va agafar un petit animal que arrossegava una ala per la sorra. Va tornar cap on era el seu pare amb l’animal agafat entre les dues mans.
–Mira, pare, té l’ala trencada. No pot volar.
–Deixa’l a la sorra! –va ordenar l’home.
–Està ferit. Té l'ala trencada. Si el deixo a la sorra, es morirà.
–T’he dit que el deixis a la sorra!
–No vull!
Els crits del nen van atreure l’atenció dels caçadors. El cap Uru va fer un gest amb la mà a un noi jove d’ulls verds perquè anés a veure què passava. El noi va deixar estar la llesca de pedra clavada a la carn i es va acostar a l’home, el va inspeccionar i no va veure res d’estrany, a no ser l’olor de por que aquest desprenia. Llavors es va acostar al nen i se’l va mirar una bona estona. Va pensar que amb una bona alimentació, aquell nen aviat deixaria de ser un nen.
–Què hi tens aquí amagat? –va preguntar el noi al nen.
–És un ocell. El vols veure? –va dir el nen obrint les mans per tal que el noi pogués veure la petita au blanca.
El noi Utu va notar que el nen parlava amb un to diferent del de la gent que ell coneixia, tot i que no era tan estrident com el del seu pare. Tot i la diferència, va entendre perfectament el que el nen havia dit. Va agafar l’ocell i el va tirar amunt. L’ocell va caure a terra i va començar a córrer arrossegant l’ala.
–Aquests ocells fa dies que van marxar. Seguint la costa –va dir el noi, tornant a agafar la petita au de la sorra–. Aquest no els ha pogut seguir. Aquest té l’ala trencada. No cacem aquests ocells. Millor menjar balena.
–No me’l vull menjar! –va exclamar el nen, agafant l'animal d’entre les mans del noi.
–A no? Per què el vols?
–El cuidaré i recuperarà l’ala.
–Llavors te’l menjaràs?
–No. Serà el meu amic.
–En el grup hi ha nens. Juga amb ells i no amb un ocell –va explicar el noi, que començava a pensar que aquell nen, a més de tenir un color ben estrany, no era massa llest.
–Els altres nens no volen jugar amb mi. Sempre em tiren pedres. Sempre se’n riuen de la meva pell –va dir el nen en un to baix, sense apartar la mirada de la sorra.
El noi Utu es va mirar el nen estrany de dalt a baix, es va acostar a la caputxa de toixó, la va ensumar i va fer una ganyota.
–Deu ser per la pudor que fas. Portes el cap d’un toixó mort. Tira la pell de toixó al mar. Treu-te les pells que et cobreixen. Deixa que el sol et toqui la pell. Llavors no faràs pudor. Llavors els nens voldran jugar amb tu. Llavors tindràs amics.
Quan el noi va tornar a la feina, primer va anar a parlar amb la dona Aba per dir-li que alguna dona s’hauria d’encarregar de cuidar aquell nen malalt i brut, que semblava molt mancat d’afecte.
La primera tasca urgent era protegir la carn dels carronyaires. Els corbs ja havien arribat i estaven fent el característic crit d’alarma. Les hienes no trigarien a aparèixer i els homes sabien que cada cop serien més nombroses. Els corbs no els feien por, les hienes sí. Però tot aniria bé si es mantenien units i muntaven una defensa de foc. El foc sempre funcionava, no sabien per què, però els animals el temien.
El primer que van fer els homes va ser anar a buscar branques seques de pi que el riu havia arrossegat fins a la platja. També van agafar algues seques, que cremaven molt bé. Mentrestant, les dones continuaven traient tota la carn que podien amb els seus esmolats ganivets de pedra. Allà hi havia molta carn i havien de ficar els braços ben endins per arribar fins als ossos de l’animal mort. Els nens més petits, amb les seves mans menudes, agafaven els trossos de pedra descartada pel vell en la fabricació de ganivets i feien veure que ells també tallaven la carn de la balena morta, sempre mirant de reüll el nen estrany.
L’Utu, el noi dels d’ulls verds, a més de vigilar l’home linx, vigilava que no s’acostessin massa els corbs o qualsevol altre animal. Allò aviat semblaria una veritable carnisseria.
Tot i haver-hi encara claror, van encendre les fogueres i tant homes com dones es van posar a arrencar la carn de la balena amb desfici.
L’home que portava una caputxa de pell de linx va començar a mirar els nombrosos corbs que anaven fent saltirons intentant robar algun tros de carn. El nen se’n va adonar què mirava el seu pare, va ficar l’ocell blanc dins un replec de les pells i es va girar cap a l’home.
–Per què no t’aixeques i en mates un? –va preguntar el nen, assenyalant amb el cap un parell de corbs que es barallaven per un dels ulls del cetaci –potser aquí les dones són més afectuoses!
–No cridis, que et sentiran.
–No podries ser valent per una vegada? Tu sempre tens por. Jo no tinc por i seré un caçador.
El nen es va aixecar per anar a buscar un còdol que tenia a prop, girant l’esquena al seu pare i ignorant els homes i dones que s’afanyaven a esquarterar l’animal mort.
–Fill, seu i calla! Abans has tingut sort. El noi t'ha vist amb l’ocell. El noi té paciència. Em sembla que el cap dels caçadors no.
–No t'entenc. Fa dies volies matar un caçador. Ara li tens por. Tu sempre tens por de tot. Com penses impressionar una dona? Vols les plomes sí o no?
–Vull que obeeixis! –va cridar l’home, fent girar tots els homes i dones que estaven arrencant carn.
El nen es va tornar a aixecar sense que el seu pare fos a temps d'aturar-lo. Va anar fins on s’havien amuntegat còdols per la força de les onades i en va agafar un parell, grans i rodons. Va ignorar el que el seu pare li deia mitjançant gestos de les mans i es va acostar als dos corbs, que continuaven barallant-se, ara per l'altre ull de la balena. La primera pedra va fallar, però la segona va picar de ple en una de les aus, que va quedar a terra estabornida. Quan el nen va arribar al lloc on el seu pare seia, portant l’animal a la mà, el noi Utu l’estava esperant, dret i fent una ganyota.
–Amb aquest no hi podràs jugar. Aquest l’has mort.
–Aquest el volia mort. El meu pare vol les ales.
–Les ales? No hi ha carn a les ales! Per què vol les ales el teu pare?
–Vol les plomes de les ales. Vol les plomes llargues de les ales –va especificar el nen, en veure la cara de desconcert del noi.
El noi Utu va estirar el corb mort de la mà del nen per mirar què tenien d’especial aquelles plomes.
–Per què vol les plomes?
–On jo vaig néixer les dones porten plomes. No totes, només algunes. Porten plomes al cap, entre els cabells. Si fossin de voltor seria millor. També els agraden les plomes d’àguila. Però els voltors no han baixat. Les àguiles tampoc han baixat. Això ho sé pel pare. Ell ho ha vist. Ell m'ho ha explicat.
El noi es va girar per mirar l’home estrany, que tenia el cap baix i es balancejava endavant i endarrere. Estava desconcertat, no entenia res del que el nen feia i tampoc entenia per què l’home mostrava tenir tanta por. Va decidir tenir una mica més de paciència i continuar preguntant al nen.
–Vols posar-te plomes als cabells?
–Jo no! El meu pare vol les plomes.
–El teu pare vol posar-se plomes als cabells?
–Ell no! Les dones.
–Quines dones?
–No ho sé! Les dones. No entens res! –el nen es va girar d'esquena, frustrat amb aquell noi que semblava no entendre res del que ell explicava.
El noi Utu es va quedar una estona palplantat a la sorra, mirant el corb mort, els cabells de les dones que s'esforçaven a esquarterar la balena i l'home estrany que només feia que balancejar-se i fer signes amb la mà al nen.
–Ell vol donar les plomes a les dones? A les dones del grup? –va preguntar el noi, dubtant de si havia entès el que el nen li volia explicar, i girant-se per assenyalar les dones que continuaven tallant la carn de l'animal.
–Sí, a elles!
–Per què? –el noi Utu només feia que mirar els cabells de les dones sense entendre quina relació hi havia entre aquestes i les plomes d'un corb mort.
–Perquè se les posin als cabells. Perquè estiguin contentes. Perquè vulguin copular amb ell. Que no ho feu, això aquí? –va respondre el nen, balancejant la pelvis amb furor per tal de fer-se entendre millor.
El noi no va respondre i va tornar cap a la balena, abans que el cap Uru s’emprenyés amb ell i l’hagués d’anar a buscar. Quan va arribar, es va posar a la banda de la balena on les dones estaven treballant. Es va acostar a una dona jove d’ampli somriure que portava un nadó penjat a l’esquena.
–T’agradaria portar plomes de corb als cabells?
La dona va deixar l’eina de pedra clavada a la carn de la balena, es va eixugar la suor amb el braç i es va mirar el noi directament als ulls.
–No ho sé. Seria divertit. Quan era nena em penjava falgueres als cabells. Em posava contenta.
–Si estàs contenta, copularàs amb mi?
–Quan? Ara? –a la dona li va canviar l'expressió de la cara i va dirigir la mirada cap a la dona Aba.
–Sí, ara. Bé, no ara. Quan et porti les plomes.
–Però ara tenim feina. Si deixo el ganivet, l’Aba s’emprenyarà amb mi.
–Aviat vindran les hienes. Estic una mica nerviós. M’aniria bé copular amb tu. Serà ràpid. Digues que sí! –va suplicar el noi, mirant directament els ulls de la dona.
La dona jove va tornar a mirar la dona Aba i la va veure enfeinada, va girar el cap i es va trobar amb els ulls del noi. Quan l’Utu la mirava d’aquella manera, ella no li podia negar res perquè aquells ulls tan verds la tenien encisada.
–D'acord. Però primer vull les plomes!
El noi Utu va deixar el ganivet de pedra clavat a la carn de la balena i es va encaminar on estaven els dos humans desconeguts asseguts a la sorra. En acostar-se, va notar com l’home tornava a desprendre aquella olor que feien els animals quan es trobaven acorralats, just quan ell estava a punt de clavar la llança. Aquell home tenia por, al contrari del nen, que semblava massa arrogant per a la seva curta edat. Sense dir paraula va arrancar el corb mort de les mans de l’home, va girar-se d’esquena i, a mossegades va arrancar les plomes primàries de les ales. Va llançar el cadàver a la sorra i va córrer cap a la dona amb les plomes a la boca. La dona, somrient d’orella a orella, va agafar amb cura la criatura de pocs mesos que portava penjada a l'esquena, va anar fins al lloc on una dona molt vella dormitava i li va donar el nadó sense dir res. Aleshores va tornar amb el noi, que l’esperava amb les plomes bavejades, es va ajupir i es va obrir de cames. El noi es va haver d’afanyar perquè la dona Aba va començar a cridar que hi havia molta feina a fer i que tornessin a agafar els ganivets. Quan es va sentir el primer crit d’una hiena, el noi va donar per acabat el que estava fent, va col·locar les plomes als cabells de la dona i va tornar a agafar el ganivet, ara molt més relaxat.
Al cap d’una estona es va començar a sentir el riure de moltes hienes, els homes van deixar de tallar carn i es van disposar en un cercle, davant les fogueres, amb les llances preparades. Les dones van accelerar el ritme de treball. Al cap d’una llarga estona es van veure brillar els ulls de les bèsties. Hi havia mitja lluna i els homes hi podien veure una mica més del que era habitual en ells. Dos homes eren el mínim necessari per enfrontar-se a una hiena, millor si eren tres.
A ningú no li agradava aquella situació. La nit no estava feta per als humans. En les hores de foscor se sentien en desavantatge davant la resta de depredadors. Si no hi havia llum, no es veia on es trepitjava i, el que era pitjor, no es veia on es clavava la llança. La nit era el moment de descansar i recuperar forces, sempre amb la protecció d’un bon foc que es mantingués encès durant la foscor. Sort que aquella nit la lluna creixent il·luminava prou perquè els homes hi poguessin veure una mica.
–No ens enfrontarem a les hienes. Hi ha més ulls de hiena que d’home. Agafeu branques enceses i aneu movent-les davant vostre. A veure si els agafa por. A veure si no s’acosten. Fins que les dones hagin acabat –va ordenar ben fort el cap Uru per tal que cadascun dels homes el sentís, així com les dones.
Una llarga i silenciosa estona més tard bona part de la carn del flanc dret de la balena reposava sobre el que quedava de l’animal, tallada en tires llargues. El cervell, tot i que ho van estar intentant una bona estona, no el van poder extreure del crani. La llengua també havia estat tallada en tires més manejables. El fetge era massa pesat i voluminós per transportar-lo sencer, de manera que van separar un tros capaç de ser transportat per un home i, de la resta, en van fer porcions petites que cada membre del grup va ingerir abans d’emprendre el camí de retorn al campament. Cadascuna de les dones va agafar una tira de carn, que es va posar sobre l’espatlla dreta, amb una branca encesa a una mà i la seva respectiva criatura a l'altra mà. Els homes es van posar dues tires de carn a l’espatlla esquerra i amb la mà dreta van agafar les llances i les branques enceses.
Havien deixat enrere ben bé mig animal, amb part del fetge i el cor sencer, de manera que les hienes i tots els altres depredadors i carronyaires estarien entretinguts durant tota la nit.
L’home estrany i el seu fill els seguien a distància.
Quan van arribar al campament, van encendre una gran foguera alhora que dipositaven la carn sobre les estores d’algues seques que utilitzaven per dormir. Aquella nit dormirien directament sobre la sorra, el menjar era el més important. Amb molt de compte, van deixar lluny de la foguera el gran tros de fetge que el noi Utu va ser capaç de transportar, perquè no era qüestió que la calor del foc el fes malbé. El cap Uru va anar tallant trossos de la víscera i els va anar donant a cadascun dels membres del grup. Ja havien menjat fetge a la platja, a correcuita, perquè els feia ràbia deixar tanta víscera a les hienes. Ara el podrien assaborir més lentament, sense presses. Res no era tan bo com un tros, encara calent i sanguinolent, de fetge. I mai n'havien vist un de tan gran.
Tothom va menjar amb avidesa i un cop les panxes van ser plenes va arribar el moment de posar-se a dormir al costat del foc, ben junts els uns amb els altres, els nens i els vells al mig, els homes i les dones al voltant.
A la noia Unu li tocava vigilar que el foc no s’apagués. Quan aquesta va anar a buscar una pedra per repenjar l’esquena es va adonar que a l’entrada del campament hi havia l’home linx i el nen toixó, que estava adormit als braços del seu pare. L’home li suplicava un tros del fetge. La noia va dubtar si despertar el cap del grup o fer el que l’home li demanava. Quan el nen que portava el toixó al cap es va despertar i també li va demanar un tros de fetge, la noia va anar a buscar un tros de la víscera de la balena.
L’home i el nen van menjar un bon tros de fetge. Al cap d’una estona, el nen dormia al costat del seu pare, apartats del foc, sols, entortolligats l’un amb l’altre, amb les pells de conill posades i amb l’estómac satisfet.
Però l’home estrany no dormia, preocupat i angoixat com estava pels dies que havien de venir, perquè no sabia si el cap d’aquell grup permetria que ells dos s’hi integressin.
Si se’ls permetia quedar, ell i el nen viurien.
Si el cap Uru decidia el contrari, probablement no sobreviurien al que quedava d’hivern.
Al matí ho sabria. I això el mantenia despert.
Comentarios