Un simple test d’ADN fet per curiositat pot obrir la porta a una història molt més profunda del que sembla. En el meu cas, va revelar que un 2,26% del meu genoma és herència dels neandertals. Aquesta petita xifra amaga, en realitat, una gran història de trobades, barreges i adaptacions entre espècies humanes. Lluny d’una evolució lineal, som el resultat d’una xarxa complexa d’intercanvis genètics. Entendre aquest passat híbrid ens ajuda a comprendre millor qui som avui. I, potser, també a mirar-nos amb uns altres ulls.
El 2,26%, aproximadament, del meu ADN prové d’una altra espècie, ja que és una herència dels neandertals.
Mai m’havia passat pel cap mirar-m’ho. Però fa uns anys, per pura curiositat i amb ganes de riure una estona, em vaig fer un test d’ADN d’aquells que només necessites una mostra de saliva. Em cridava l’atenció conèixer el meu origen genètic, tot i que sabia que, en realitat, els resultats reflectirien aquelles poblacions actuals del món amb una genètica més similar a la meva. Quan van arribar els resultats, per sorpresa meva, vaig descobrir que el test també incloïa el percentatge d’ADN neandertal i denisovà, el qual deduïen a partir dels al·lels d’ascendència d’aquestes poblacions.
Bé, un 2,26% a mi em semblava poc. Investigant una mica em vaig assabentar que les poblacions d’Europa occidental tenen actualment entre un 1% i un 2% d’ADN neandertal en el seu genoma, de mitjana. Curiosament, poblacions d’Àsia oriental i Amèrica tenen percentatges més alts, d’entre un 2% i un 2,5%. Investigant una mica més, vaig entendre per què a Europa l’herència neandertal està més diluïda.
Durant dècades, la història de l’evolució humana es va explicar com una successió lineal i gairebé èpica: una espècie, Homo sapiens, sorgida a l’Àfrica, va expandir-se pel planeta i va substituir altres espècies humanes més antigues, entre elles els neandertals, fins a convertir-se en l’única supervivent.
Avui sabem que la història va ser molt més complexa, més fascinant i, sobretot, més híbrida.
La hibridació entre espècies és un motor important de la l’evolució.
L’evolució mitjançant mutacions espontànies és un procés lent. Les mutacions beneficioses apareixen aleatòriament i, després, han de ser seleccionades generació rere generació.
La hibridació ofereix una via molt més ràpida.
Quan dues espècies o poblacions diferenciades es creuen, combinen genomes que han evolucionat separadament durant milers o milions d’anys. Això genera noves combinacions genètiques i, per tant, més variabilitat sobre la qual pot actuar la selecció natural.
La hibridació va ser considerada, durant dècades, gairebé una anomalia evolutiva: un error, una desviació sense futur. La imatge típica era la del mul, híbrid entre cavall i ase, generalment estèril.
Però actualment se sap que la hibridació entre espècies animals és molt més comuna del que sembla.
Els ossos polars i els ossos bruns en són un exemple molt conegut. Amb el desgel àrtic i el desplaçament dels hàbitats, les dues espècies entren cada vegada més en contacte, i ja s’han documentat híbrids. Però, més important encara, les dades genòmiques suggereixen que ja hi havia hagut introgressió entre aquestes espècies en el passat, possiblement relacionada amb adaptacions al fred i al metabolisme dels greixos.
També els llops grisos i els coiots s’hibriden de manera recurrent a Amèrica del Nord. Algunes poblacions híbrides mostren combinacions de comportaments i característiques ecològiques que els permeten ocupar amb èxit ambients antropitzats i periurbans.
D’exemples n’hi ha molts, tant en el món vegetal (molts roures són híbrids) com en l’animal, tal com acabem de veure amb els ossos i els llops. Per tant, la hibridació és una fórmula d’èxit que permet que una espècie incorpori de cop variants genètiques que una altra ja ha seleccionat durant milers d’anys en un entorn concret.
Això és especialment rellevant quan el medi canvia ràpidament. I aquest punt és molt important pel que fa a la nostra espècie.
La hibridació entre neandertals i humans moderns
La idea antiga d’un reemplaçament sobtat de neandertals per humans moderns és cada vegada menys sostenible. Tot apunta que va existir una llarga frontera de contacte a Europa occidental i Euràsia, una extensa zona híbrida on durant mil·lennis neandertals i humans moderns van coexistir, interactuar i, sovint, es van reproduir entre ells.
Quan els Homo sapiens van sortir d’Àfrica fa aproximadament entre 60.000 i 70.000 anys, tot i que anteriorment hi havia hagut altres incursions primerenques, van entrar en un món molt diferent del que coneixien. Euràsia presentava climes més freds, ecosistemes desconeguts, noves malalties i reptes ecològics completament nous.
Però aquells territoris no estaven buits. Estaven habitats pels neandertals, una espècie que estava profundament adaptada a aquelles condicions.
Els Homo sapiens que van arribar a Europa van poder incorporar, mitjançant hibridació, solucions evolutives que els neandertals ja havien perfeccionat al llarg de centenars de milers d’anys.
Va ser una forma d’adaptació accelerada, una transferència biològica de coneixement evolutiu, quasi com una “drecera evolutiva”.
Diversos fragments d’ADN neandertal presents en humans moderns estan relacionats amb el sistema immunitari. Aquestes variants probablement van ajudar els humans moderns a enfrontar-se a patògens eurasiàtics per als quals no estaven preparats. Altres gens influeixen en característiques de la pell i dels cabells, potencialment útils per adaptar-se a nivells diferents de radiació solar i temperatures més baixes. També hi ha evidències de variants relacionades amb el metabolisme i altres funcions fisiològiques rellevants en ambients freds. Així mateix ,és cert que alguns d’aquests gens neandertals que en el passat podien comportar avantatges evolutius, actualment semblen afavorir malalties com la diabetis, l’obesitat o les addiccions en el nostre món tecnològic i sedentari.
Els humans som una espècie híbrida. I probablement no només per la contribució neandertal. També hi ha evidències d’hibridació amb denisovans i, possiblement, amb altres llinatges d’homínids encara poc coneguts.
La nostra història evolutiva no és la d’una línia recta i exclusiva.
És una xarxa.
Un mosaic.
Una història de trobades, intercanvis i mestissatges.
Si hi va haver contacte prolongat i hibridació, per què en conservem tan poc rastre genètic? Una història de migracions i dilució genètica.
La resposta no es troba en un únic esdeveniment, sinó en una successió de migracions, barreges i reemplaçaments poblacionals que van tenir lloc sobretot durant el Neolític i l’inici de l’Edat del Bronze.
Les primeres poblacions híbrides eren essencialment caçadores-recol·lectores. En elles, la proporció d’ADN neandertal probablement era més alta que la que observem avui. Però aquesta composició genètica inicial no es va mantenir intacta.
Primera dilució: l’arribada dels agricultors
A partir de fa uns 7.000 anys, Europa occidental va experimentar una transformació profunda amb l’arribada de poblacions d’agricultors procedents de la zona d’Anatòlia. Aquests grups no només portaven una nova economia, sinó també una història genètica diferent: tenien menys ADN neandertal que els caçadors-recol·lectors europeus, perquè provenien de poblacions amb menys contacte amb neandertals.
Quan aquests agricultors es van expandir per Europa, es van barrejar amb les poblacions locals de caçadors-recol·lectors híbrids. Aquest procés va tenir dues conseqüències clau: el reemplaçament parcial de les poblacions locals i la dilució de l’ADN neandertal en la població resultant.
Segona dilució: les poblacions de les estepes
El procés no es va aturar aquí.
Entre el 3.100 i el 2.900 aC, una nova expansió va sacsejar Europa: la de les poblacions de pastors de les estepes russes i ucraïneses, associades a la cultura Yamnaya. Aquests grups tenien una composició genètica diferent, ja que també portaven proporcions relativament baixes d’ADN neandertal.
Quan van expandir-se cap a Europa central i occidental, van provocar un nou reemplaçament demogràfic important. Les poblacions neolítiques —ja mixtes— es van veure parcialment substituïdes i, alhora, es van tornar a barrejar amb aquests nous grups.
El resultat va ser una segona onada de dilució de l’ADN neandertal.
Un procés acumulatiu
Així doncs, la baixa proporció d’ADN neandertal en humans actuals no és només conseqüència dels anys. És també el resultat d’un procés acumulatiu de barreges poblacionals en les quals, cada vegada que una població amb menys ADN neandertal es barrejava amb una que en tenia més, el percentatge global disminuïa.
A aquest procés s’hi suma un altre factor important: la selecció natural. Alguns fragments d’ADN neandertal eren desavantatjosos i van ser eliminats amb el temps, mentre que d’altres —especialment els relacionats amb el sistema immunitari o l’adaptació ambiental— es van conservar. I això explica per què, tot i haver compartit mil·lennis amb els neandertals, només en conservem una petita part del seu llegat genètic.
El cas de les poblacions d’Àsia Oriental i Amèrica va ser una mica diferent. Mentre que l’ADN neandertal es diluïa en l’oest, en l’est va passar el contrari. Hi ha estudis que apunten que els ancestres dels asiàtics orientals no només es van creuar amb els neandertals en l’Orient Mitjà, sinó que van experimentar una segona onada d’hibridació amb poblacions neandertals que també s’estaven expandint per Àsia central. També hi ha estudis que apunten que, en poblacions petites com ho eren les que s’expandien per Àsia Oriental, la selecció natural va ser menys eficient eliminant parts d’ADN neandertal poc útil.
Les poblacions natives americanes mostren el mateix patró elevat d’ADN neandertal perquè descendeixen directament d’antigues poblacions del nord-est d’Àsia.
Els neandertals i els híbrids en la novel·la “El nen toixó”
La novel·la El nen toixó va ser escrita el 2011, quan feia poc que s’havia publicat a la revista Science el primer esborrany del genoma dels neandertals. Per tant, jo ja coneixia que els humans moderns érem portadors d’una petita part d’aquesta herència genètica. Però aleshores encara no era conscient de tot el que la revolució genòmica associada als fòssils antics seria capaç de descobrir. També, durant aquests 25 anys, l’arqueologia i d’altres ciències associades han anat desentranyant molts secrets relacionats amb les eines dels neandertals, amb els animals que caçaven i les plantes que consumien, amb la gestió que en feien dels territoris, amb la utilització dels refugis i del foc i fins i tot com tractaven als seus morts. Com gestionaven les emocions i com raonaven cognitivament, encara se’ns escapa una mica.
Aquí calia fer servir la imaginació i especular.
Saber que els humans moderns som el resultat d’una convivència prolongada i d’una història compartida amb els neandertals va fer la tasca més senzilla.
Que el resultat fos que els protagonistes de la novel·la fossin neandertals molt semblants a nosaltres, i no em refereixo a l’aspecte físic, va ser una elecció raonada.
Que dos dels personatges protagonistes fossin híbrids va ser un impuls incontenible.
Ara, que jo conservi un 2,26% d’ADN neandertal, em sembla meravellós, quasi un miracle.
També, si vols, pots llegir només els primers capítols en la secció del blog.
Comentaris